Re-fugi, retrat de l’exili urbà

La crisi econòmica espanyola del 2008, va colpejar amb duresa milers de famílies que després de viure amb grans dificultats durant molt de temps, es van veure obligades a replantejar-se el seu model de vida.

El boom immobiliari i la gentrificació van fer pujar el cost de la vida i els preus de la vivenda a la ciutat, els alts percentatges d’atur (fins a un 26,94% l’any 2013), i la destrucció de gran part del teixit social organitzat, van minar el poder de decisió sobre el propi futur, i aquests van ser factors que van fer de les ciutats i del seu model de societat, un lloc cada vegada menys atractiu per a molts.

I un es pregunta.., és possible fugir d’aquest model?
En aquest projecte es va focalitzar la mirada en les persones que, per un motiu o altre, es van veure forçades a prendre la decisió d’abandonar la ciutat i buscar solucions i l’equilibri en la sostenibilitat de les seves vides i per exemple anar a reocupar un poble abandonat. Com van viure aquestes persones aquesta decisió? Quines raons les van empènyer a desplaçar-se? Existeix el dret a l’autosuficiència? Aquesta i altres preguntes ens van acompanyar en el procés.

Projecte realitzat gràcies a la Beca Pati Llimona.
https://webs.atavist.com/re-fugi

Textos i fotografies de Carla Moral i Sarai Rua.

EXPOSICIONS
→ Exposició ‘Re-fugi, retrat de l’exili urbà’ al Centre Cívic Sant Martí – Barcelona, Espanya 2017.
→ Exposició ‘Re-fugi, retrat de l’exili urbà’ al Centre El Pirineu – Casal de Barri de Can Baró – Barcelona, Espanya 2017.
→ Exposició ‘Re-fugi, retrat de l’exili urbà’ al Festival Enfocats ’16 organitzat pel Centre Cívic Pati Llimona – Barcelona, Espanya 2016.

LLIURONA

Aquest poble de l’Alta Garrotxa no apareix indicat al mapa de Google, ni tan sols als GPS’s més sofisticats, i si aconseguíssiu trobar-ne la ruta, arribaríeu amb cobertura fins on els camins més es compliquen.

 

Va ser abandonat durant els anys seixanta com a conseqüència de la crisi del sector de la mineria de carbó, i va ser reocupat a principis de la dècada dels vuitanta. A diferència d’altres pobles, ha aconseguit mantenir la seva població malgrat estar a una hora en cotxe del poble més proper per camins de terra força abruptes i no tenir aigua corrent ni electricitat. Un dels seus secrets és l’escola, on actualment hi ha poc més d’una dotzena de nens escolaritzats i que dinamitza la vida d’aquest petit nucli rural. Va passar de ser una rulot a un barracó prefabricat i actualment l’han ampliat amb una caseta circular punxeguda de fusta on es fan les classes de música i des d’on se senten cançons en diverses llengües, ja que hi ha famílies de diverses nacionalitats. És l’únic punt amb connexió a internet del poble.

 

Els veïns viuen en masies antigues rehabilitades, i conformen una comunitat molt independent que es recolza mútuament i és capaç de treballar conjuntament per a projectes comuns però a la vegada els agrada preservar l’espai i quotidianitat de les seves llars. S’organitzen en assemblees periòdiques i juntament amb l’AMPA de l’escola, s’autogestionen perquè tot funcioni correctament.

 

El nucli del poble està format per un grup de cases al voltant de l’església, reconvertida ara en centre social, bar, sala de festes, on cada divendres l’’Ale’ i la Melbis, preparen sopar i creen un espai de trobada distès per als grans mentre els petits juguen al billar. “Quant s’hauria de pagar per fer una festa a una església patrimoni cultural a Barcelona?” diu la Melbis, “és impagable, aquí hi fem de tot, tenim un projecte cultural molt potent i és un luxe, jo ho valoro molt” afegeix. L’Alejandro, vivia a Barcelona, i assegura que la vida a la ciutat el feia sentir invisible i amb la contínua sensació d’angoixa per arribar a final de mes. Fins fa poc treballava de cambrer els caps de setmana a un restaurant del Born i pujava aquí a passar la resta de la setmana. Ara, ha trobat feina de cuiner molt a prop i només li cal treballar durant uns mesos a l’any per poder pagar el lloguer de casa seva, uns 50 euros al mes.

 

Al poble hi ha dos cabrers, en Jose i el seu oncle, l’Alfons. Tots dos són de Vigo i fa uns 16 i 30 anys respectivament que viuen aquí. Malgrat ser de generacions diferents, coincideixen en els motius que els van dur aquí: “s’està tranquil, i estàs envoltat de natura”. En ‘Balta’, vora la seixantena, és també de les primeres generacions que van venir a reocupar el poble, i ell té clar que “viure a la ciutat no té cap sentit”.

 

Tothom del poble fa un ofici o una tasca important per a tots, ja que tots mengen els formatges d’en Jose i l’Alfonso, o la mel de l’Olga i el seu marit, o necessiten la traça d’en Dani (vingut de Noruega), per a fer murs de pedra o estructures de fusta. Tots tenen hort individual o compartit, gallines o bestiar i s’autoabasteixen pràcticament amb l’intercanvi entre ells i els productors de la comarca.

BERNAT

“El conte dels tres porquets ha fet molt de mal!”, sentencia en Bernat. “Ens manipulen de ben petits i ens fiquen la por al cos si no som com s’espera”.

En Bernat viu en una casa de fusta. Va anar a viure a l’Empordà amb la seva mare i la seva germana perquè el ritme de Barcelona va acabar absorbint l’economia i el temps de la família. Primer va estar buscant una casa per ocupar, després per llogar, i voltant en bicicleta va trobar un lloc abandonat, un terreny enmig del bosc a tocar d’unes vinyes i va anar preguntant a tothom fins que en va trobar l’amo. “Tot té un propietari, no hi ha racó de món que no tingui propietari”. Amb la idea inicial de fer-hi un hort, l’amo el va deixar fer, i al cap d’uns 5 anys s’hi va portar una rulot que un amic li va deixar. “I així vaig començar, un més de novembre!”.

 

Després d’estar vivint 8 anys a la rulot amb espelmes i sense aigua corrent, a poc a poc va anar estalviant fins a poder instal·lar uns dipòsits d’aigua i unes plaques solars, i així mateix va anar ampliant l’espai que conforma casa seva dins el bosc.

Més endavant, va aconseguir que un càmping li donés un bungalou vell, on viu ara i on té pensat fer una ampliació amb bioconstrucció (amb argila i palla), i la rulot és ara l’habitació dels convidats.

 

“Penso que s’hauria de potenciar més l’autosuficiència de les persones i que aquestes puguin muntar-se la vida com elles vulguin. “A la ciutat per fer qualsevol cosa s’ha de pagar […] tot és massa rígid, hi ha una concepció de la vida molt estipulada: feina, casa, família, cotxe… i casa de totxos eh!”

 

En Bernat venia amb la idea de dependre el mínim possible de l’exterior i amb una premissa ja des que vivia a Barcelona que era la idea de tenir més temps per ell.

Tenir temps és un dret bàsic que en Bernat creu que ens han tret. Viure esclavitzat per pagar-se una vida, treballar per no tenir temps, quin sentit té? Aquest és el motiu principal pel qual ell va marxar de la ciutat. “Vaig descobrir que a l’Empordà es dóna molt la feina de temporada i així em va sortir la feina de cuiner. En aquest sentit he trobat l’equilibri en mi, tinc temps i tinc diners.”

 

Creu que quan un té temps per reflexionar ja no accepta qualsevol estímul. Aquesta és la lluita: per una banda creu que se’ns intenta robar el temps per fer-nos més dòcils i per l’altra, lluitar per tenir-lo és tot un exercici de rebel·lió.

YAGO

Per en Yago anar a viure a una yurta (tenda tradicional mongola), va ser una mica casual, era a casa d’uns amics quan va buscar a Internet: vivenda barata de segona mà, i va trobar la que acabaria sent la seva casa, que va arribar de Càceres en una furgoneta. Una alumna seva de taichí estava buscant algú per cuidar-li la finca i li va deixar quedar-se a un racó amb una tenda mentre s’aclarava la seva situació familiar. Necessitava fer un canvi ràpid, perquè la situació sentimental amb la seva exdona era delicada i no volien que això afectés els seus fills.

 

Fins als 17 anys en Yago va viure a Manresa, però de família li venia la motivació pel camp. Aviat va tenir la primera experiència, a Les Planes, “abans no posessin els túnels” aclareix, i allà va aprendre a treballar la terra, tenir abelles, etc. Posteriorment va viure 3 anys a Barcelona, i actualment viu prop d’un poble de la comarca del Gironès a la mateixa finca, que poc temps després va passar a mans d’aquells mateixos amics, i on es va instal·lar la yurta.

 

Forma part de les primeres generacions d’informàtics d’Espanya i va treballar 30 anys com a tal. Tocat per la crisi, es va veure com moltes altres persones de 40 i 50 anys exclòs del mercat laboral i va haver de reorientar-se laboralment. Ara, ja jubilat, trampeja com pot amb la petita pensió que rep. És conscient que la feina d’informàtic l’ha permès viure molts anys de la seva vida i malgrat voler ser autosuficient, segueix sent quelcom que el sustenta.

En Xaloc, el seu fill gran, diu que “la societat no ho posa fàcil”, i que són les circumstàncies les que van fer que un dia el seu pare prengués la decisió de marxar de la ciutat.

 

Per en Yago, ser autosuficient és poder prescindir dels diners, i no haver de comprar res al supermercat. “És intercanviar, compartir…” i veu clarament com el model de vida urbà va en direcció contrària. “La gent s’ha acomodat, tant a estar bé, com a estar malament a la ciutat, […] Però no és un tema de ciutat o camp, és un tema de ment. […] Volen tenir-nos sota uns paràmetres de felicitat controlada, i estem en un món que es mou, i no podem ser aigua estancada. […] Jo m’he sentit 10 anys en crisi, ara ja no”.

JULIO I MONTSE

El dia que en Julio es va sentir realment alliberat de l’estrès i de tot el món banal, va ser quan es va dir a si mateix: “Jo no seré el més guapo, ni el més llest, ni el més ric, ni ho seré mai. No vull ser “el núm. 1”, m’és igual. Jo sóc un 4! Que passin els núm. 1 i es barallin entre ells, jo passo”.

 

El concepte de propietat privada ens té lligats i atrapats d’una manera brutal, assegura. “Diuen que el primer símptoma de la pobresa és voler tenir coses. Un ric tot ho lloga” diu, “I aquí vam caure-hi tots, oi Julio?” li recorda la Montse, la seva dona.

 

En Julio i la Montse són una parella que viu al pla de Lleida en una caseta petita amb ampliacions a base de contenidors de camió. Ell és cuiner i bloguer (ara aturat), i ella combina diverses feines com a comptable, representant i també bloguera. No és la primera vegada que marxen del món urbà, han viscut a diversos llocs, però després de la dura experiència de tancar el seu propi negoci, van anar a viure a un poble més petit, Rosselló a la província de Lleida. Allà, com a moltíssima gent a tot l’Estat, la crisi els va afectar, en Julio es va quedar sense feina i van tenir problemes per pagar la hipoteca. “Era ‘la Jaula de Oro’, ‘Matrix’. No ens tenien enganxats físicament però realment ho estàvem i, o menjàvem i vivíem decentment, o pagàvem, i vam decidir no pagar”. Abans de 3 mesos ja havien trobat un lloc assequible, i del que es van enamorar, Vilanova de Segrià, on viuen actualment. Des d’aleshores en Julio ha estat molt vinculat a la PAH de Lleida, on hi ajuda sempre que pot.

 

Durant aquella època de dificultats econòmiques, tots dos havien de fer meravelles per amb quatre coses, mirar de menjar una mica variat. Per evadir- se, la Montse va començar a escriure un blog on compartia el seu dia a dia a la cuina: ‘Con la nevera vacía’ es deia i va aconseguir tenir un munt de visites al dia. En Julio des que van arribar, fa uns 3 anys, també en va començar un (Yo lo cultivo yo me lo como) i el que havia de ser una cosa entre amics, té ara unes 17800 persones de tot el món aportant-hi informació.

 

Des d’aleshores, la seva qualitat de vida ha millorat radicalment asseguren, i tots dos tenen clar que no tornarien a viure a un pis. Aquí tenen més tranquil·litat, mengen el que cultiven a l’hort, natural, fresc, de temporada, i és un estalvi considerable. Ho poden congelar o fer-ne conserves (en dolç, salat…). Fan pa, confitures, samfaina… Intenten amb imaginació buscar alternatives per no dependre de res ni de ningú, sobretot de l’Estat, del que en critiquen la forma de recaptar impostos, per exemple amb l’excés d’intermediaris en els subministraments bàsics i que n’encareixen el cost final. “Clar que no els interessa que me la fabriqui jo la llum! Jo pago l’IVA el dia que em compro les plaques i prou!”.

 

En Salva, amic d’en Julio, ha viscut tota la vida a la ciutat, i malgrat estar , i tenir-lo a ell de referència, se li fa difícil plantejar-se marxar-ne. “És difícil desenganxar-se de la ciutat, […] però està clar que ells són més lliures que jo”.

MARTA

La Marta tenia una vida molt ‘normaleta’, treballava a la plantilla d’un diari i vivia en un pis amb els seus fills. És periodista, crítica de música clàssica i sempre que explica a la gent que viu en un vaixell la prenen per boja.

 

S’havia plantejat molts cops marxar de la ciutat, però per la seva professió li trobava masses inconvenients. Això si, feia molts anys que la Marta somiava anar a viure a un vaixell, i per manca de diners i temps no veia mai el moment d’atrevir-se a fer el pas.

 

Tenia un fort descontent amb la manera com havia d’exercir la seva professió al diari, i després d’estar-hi molts anys, va aprofitar per acollir-se a un ERE voluntari, “serà la manera de fer el canvi de vida que volia fer”. Va veure que podria fer moltes coses diferents sense haver d’estar 8 hores tancada a una oficina: podria ser autònoma, portar a gent amb el vaixell, etc. i es va decidir.

 

Havent deixat la feina, no hauria estat possible seguir vivint al pis, ja que la hipoteca era massa alta, ens confessa que el primer i segon any va treballar frenèticament per pànic a no tenir prou ingressos, fins que va adonar-se de què no estava fent el canvi de vida que ella havia imaginat. “Havia pres una decisió meditada i conscient de deixar la feina per tenir més temps i viure a un vaixell, però no, encara no era lliure”. Es va vendre el petit vaixell que tenia, va posar en lloguer el seu pis, i amb part de la indemnització al cap de 3 mesos es va comprar ‘El Viento’ de 3 camarots per ella i els seus dos fills. “Quan els hi vaig proposar em van dir: per què no? I em va semblar una resposta genial”.

 

D’entrada viure en un vaixell no és barat, la Marta ara fa dos anys que viu al Club Marítim i ens confessa que no és una solució per a tothom. Ella paga uns 400 € de quota, mentre que en un pis potser en pagaria 1000 € amb despeses de subministraments inclosos. “És un espai molt reduït i t’ha d’agradar, aprens no només a tenir menys, sinó també a voler només allò que realment necessites”. Es va vendre tot allò accessori del seu antic pis. “Prefereixo vendre-ho que no llençar-ho, t’assegures que la persona que ho compra li donarà una segona vida, a més així tinc uns ingressos de més.

 

Viure al Club Marítim no és ben bé sortir de la ciutat, però és talment un poble camuflat. És un club social privat, no hi pot entrar gent de fora, “és com una bombolla dins de Barcelona. […] tenim mariners que ens vigilen els vaixells, tenim gimnàs, piscina, restaurant, i una gent que és fantàstica”. Cada mes hi ha regates, i si se’n fa un nombre mínim a l’any, quedes exempt de pagar la quota del club, es fan cursos, i hi ha una sala d’actes on de tant en tant s’organitzen concerts, obres de teatre… tot autogestionat pels socis. I a l’estiu fem cinema a la fresca i sopars a l’aire lliure. Sempre hi ha gent proactiva disposada a organitzar activitats per als altres de forma desinteressada”. Hi ha molt sentiment de comunitat i dins el món mariner hi ha un fort lligam i disposició d’ajuda mútua.